   |
"¡¡Pase lo que pase Cercavila se hace!!" diu la coneguda dita, que ja s'ha convertit pràcticament en una llei irrefutable pels estudiants de Telecos. Si ja la Telecogresca, la Festa de Dia i la Telecofarra fan de les festes de Telecos quelcom peculiar, la Cercavila és la gota que fa vessar el got. Un espectacle únic, irrepetible, un matí de bogeria per la zona universitària. Des de fora, el Cercavila pot semblar un carnaval, amb 300 persones disfressades de la mateixa manera, proclamant consignes aparentment innòcues i representant el mateix espectacle teatral a cada classe, a cada bar que trepitja la marabunta. 300 ànimes entregades per la causa, 300 telecos de bandera disposats a fer saber al món quan és la Telecogresca. Costi el que costi, tot i que per aconseguir-ho s'hagi de tallar la Diagonal, el Tram o el que calgui. Però un Cercavila des de dins és molt més. És sentiment, és poesia feta estampida, és per viure-la. La Cercavila no es fa, es porta dins, inclús des de molt abans de descobrir la seva existència. Quina millor manera de plasmar aquesta estranya sensació que la humil opinió de dos Cercavileros de tota la vida, dels que porten a les seves esquenes més de cinc personatges, fruit de més d'un quinquenni a l'escola. Cercavila, per Arnau Espinosa Encara recordo el meu primer Cercavila. És com si fos ahir que un estudiant de primer curs pujava a la uni per poder assistir tot content i feliç a una de les magistrals assignatures de la carrera. La suor començava a caure-li pel front perquè la primavera ja havia arribat i començava la calor . "Quin pal, un dia tan maco i haig d'anar a classe!". Si companys a primer encara intentes anar a totes les classes. Com podia pensar que un grup de rebels mexicans m'assaltaria només arribar al Campus Nord. No us podeu imaginar el que li passa pel cap a un jove de 19 anys al veure més d'un centenar de persones amb un barret mexicà, amb més d'una copa a sobre a les 10:00 del matí, plens de consignes que usaven com si fossin crits de guerra i acompanyats per la dona més guapa que mai hagin pogut contemplar els ulls d'un home. Madmuasel Lupita. Suposo que vaig sentir-me temptat d'unir-me a ells sense dubtar-ho, però es ben cert que fins que no vaig veure un parell de companys de classe entre els revolucionaris no m'hi vaig apuntar. Van resultar ser una gent encantadora, plena de vida i generositat. Un d'ells va arribar a oferir-me una estranya beguda anomenada Xibeca just abans que acabés estesa pel terra d'una llunyana classe d'empresarials. Resultà que els organitzadors eren una gent de Telecogresca que promocionaven la festa de la meva carrera i que portaven realitzant el que ells anomenaven "Cercavila" des de temps immemorials. Després de la velocitat, el riure, l'emoció i la felicitat de les passades 3 hores, al tornar a classe em va semblar que tot era molt més apagat que de costum. Fou així que un grup de companys vàrem acabar anant a la Telecogresca i va resultar una festa espectacular, crec que va se allà que vaig començar a sentir que jo era un teleco, que amb molts dels que havia sortit aquella nit compartiria almenys 5 anys de la meva vida i que hi ha gent amb qui val la pena viure moments, encara que a simple vista portin un barret mexicà i s'emborratxin a les 10:00 del matí d'un dimarts. Ara que hi penso, aquell matí, envoltat de revolucionaris i deixant la veu en consignes telequils no sabia que a aquella experiència la seguirien, any rere any, d'altres similars, sempre amb el mateix esperit, sempre el mateix dimarts. Sí amics, diu una dita telequil que "¡¡Pase lo que pase el Cercavila se hace!!". Així va ser que varen passar el doctors preocupats per la continuïtat de la raça greskera, el pirates que buscaven el tresor perdut i finalment, l'any passat, la tribu índia que esperava acabar amb l'encantament que torturava el seu poble. No hi ha hagut any que m'hagi saltat el Cercavila, però suposo que deu ser com tot, per mi, com el primer no n'hi ha hagut mai cap. Tot i que conservant l'encant, la gràcia i les ganes de passar-ho bé de l'esperit gresker, m'enduc un gran record de cada cercavila viscut. Qui li hauria de dir a aquell jove que un dia entraria al casal d'estudiants, que amb el temps acabaria formant part d'aquell grup de simpàtics i exaltats telecos encarregats de muntar la millor festa que hi ha. Bé, suposo que el temps passa i que el Cercavila anirà encantant a gent perquè mai deixi d'existir. Sempre amb l'emoció, les ganes, el riure i la festa que l'ha caracteritzat, perquè, en el fons, el Cercavila es això. Un reflex del que et pots trobar a la Telecogresca, una forma més de donar publicitat a una festa que ja té més de 25 anys a l'esquena, una forma de passar-ho bé. Cercavila, per Ignacio Casasnovas Fa uns 7 anys estava assegut a classe de CiSE I. No recordo en què pensava, però suposo que en alguna cosa relacionada amb " Per què punyetes estic en aquesta carrera de merda en lloc de fer QUALSEVOL altra cosa?" I a la meitat de les meves divagacions, de sobte s'obre la porta de la classe, i apareix una Processó! Sí, com les de Setmana Santa, però els portants em recordaven més a psicòpates assassins, i la Verge em recordava més a... no ho sé... era com... bé, era un tio de 2 metres amb barba. Durant uns deu minuts, i davant l'atònita mirada de tots els alumnes, la Processó ens va oferir una mena d'obra de teatre. Si hagués de definir-la amb algun qualificatiu escolliria: A) Surrealista Al finalitzar la representació, els portants ens animaren a ajudar-los a continuar la seva Processó. La classe es buidà immediatament, ningú s'ho volia perdre. A mesura que entràvem a altres classes, em vaig adonar que els psicòpates assassins eren, en realitat, alumnes borratxos i a la tercera representació el guió de l'obra deixava de resultar-me incomprensible. Va continuar sent surrealista, això sí. L'any següent aquesta bogeria general ja no em va pillar per sorpresa, així que a les 9 del matí jo era un dels Militars Llunàtics que bevia sangria al Polimenú, i que després anava per les universitats anunciant la Telecogresca ( em vaig enterar de que aquest era l'objectiu de tot show) d'una forma políticament incorrectíssima però altament efectiva i, sobretot, divertida. La nostra part animal s'anava acreixent durant tot el matí. Podríem dir que en el moment en què s'atura la Diagonal, un dels moments culminants de cada any, vam deixar de pertànyer durant uns moments a la raça humana. El nostre cervell passa a ser propi del Regne de les Amebes, i la nostra alegria comparable a la que devia sentir un semental quan li posen 4 vaques per procrear. L'únic que en aquells moments nosaltres no encertàvem ni en un forat negre. ( Em refereixo a aquests estranys que hi ha per l'espai). Durant el que quedava de carrera, cada dimarts abans de la Telecogresca, vaig continuar pertanyent a aquest ramat de bojos. Fer-me una foto vestit d'indi Tomahawk abraçant al Calvet o caure exhaust davant de la Biblioteca després de la victòria Pirata són coses que em costarà d'oblidar. En fi, després de 7 anys, quan em pregunto " Per què punyetes em va acabar agradant aquesta merda de carrera?", suposo que és per coses com el Cerkavila. Com heu pogut comprovar amb aquestes opinions, la Cercavila està molt dins dels cors dels intrèpids telecos. Potser algun dia, quan tinguem a mig pagar les nostres llargues hipoteques, ens haurem oblidat de tot el nostre pas per aquesta escola, no serem capaços de recordar els noms dels nostres companys de classe, però a les nostres retines, seguirà gravat a foc fins l'últim càntic d'aquells Cercaviles. Un gran savi va dir que si el Cercavila l'organitzessin els de Belles Arts, dirien que fan una gran expressió artística i inclús rebrien subvencions i premis per portar-la a terme. Com som Telecos els que l'organitzem diuen de nosaltres barbaritats... però si el Cercavila ha arribat fins el segle XXI és perquè la Cercavila és tan gran que mai morirà. |
